La protecció dels drets d'autor dels intèrprets no es pot equiparar a la protecció dels compositors i altres autors. La majoria de les composicions només tenen un o dos autors i el termini de protecció es compta des de la mort del darrer autor. Els drets en els enregistraments sonors pertanyen a la companyia discogràfica i als intèrprets participants en els enregistraments, els quals de vegades poden superar el centenar. Les companyies no tenen data de mort. L'extensió d'aquest termini inevitablement conduirà a situacions en les que alguns enregistraments es protegiran més temps que el propi treball enregistrat, i com a resultat sorgiran en noves demandes d'extensió de la protecció.

És cert que un petit nombre d'intèrprets vius perdran els beneficis de la gravació d'aquests enregistraments quan el termini actual expiri.

- Més perjudicis que beneficis -

El Comissari McCreevy no ha publicat cap pressupost o estimació dels beneficis addicionals que els intèrprets guanyaran amb l'ampliació del termini. I en realitat, les gravacions de més de 50 anys no s'emeten amb gaire freqüència, i les que tenen 95 anys gairebé mai. Per a la majoria d'intèrprets i el seu patrimoni, aquest benefici extra només suposaria uns pocs euros anuals, com a molt. En canvi els danys causats per això serien molt més amplis que els beneficis.

- Un proteccionisme poc fonamentat -

L'extensió del drets dels intèrprets havia estat proposada prèviament en la Unió Europea basada en la competitivitat de la industria discogràfica Europea. Era evident que la industria discogràfica europea no podria competir amb la industria discogràfica del Estats Units, que ja té els 95 anys de protecció. Al Regne Unit, l'informe Gowers demostrà consistentment que aquesta evidència era falsa. En tot cas, la protecció de més curta durada fa la indústria europea més competitiva.

Als Estats units, s'han fet estudis dels danys causats per una protecció excessivament llarga. A la pràctica les companyies discogràfiques no han estat interessades en promocionar enregistraments de més de 50 anys, perquè la seva demanda és mínima. Tampoc no ha estat el seu propòsit cedir les llicències a altres companyies. Com a resultat, als Estats Units la majoria dels enregistraments que tenen més de 50 anys i estan disponibles per a propòsits educatius i d'investigació són reedicions europees. Si la proposta avança, la disponibilitat dels enregistraments sonors decreixerà dràsticament també a Europa.

-Investigació, conservació, comunicació pública, uns drets limitats-

L'extensió del termini de protecció no només s'aplica als enregistraments editats comercialment. S'aplica a tot tipus d'enregistraments. Incloent-hi emissions, gravacions privades i enregistraments fets amb propòsits de recerca. Sense l'autorització dels propietaris dels drets, els enregistraments protegits no poden ser emprats per a cap propòsit, això pot afectar a les activitats habituals de documentació dutes a terme per biblioteques i arxius.

- Creixement de les obres òrfenes -

L'extensió del termini podria causar un enorme problema "d'obres òrfenes"; enregistraments de 90 anys no podrien ser emprats per a cap propòsit sense el permís dels propietaris dels drets, i en la majoria de casos seria impossible identificar-los. Al llarg del temps, moltes companyies discogràfiques canviaran el nom, aturaran les seves operacions o entraran en fallida. Fins i tot l'estat en el qual treballen pot deixar d'existir. Els intèrprets moren i els drets passen a segones i terceres generacions. Per la qual cosa la majoria dels enregistraments tenen poc valor econòmic després d'un llarg termini i els canvis no estaran documentats enlloc.

- Més inconvenients -

D'ençà l'aparició de la música digital sense disponibilitat en cap suport físic, aquesta extensió de drets només quedarà documentada si els enregistraments s'identifiquen amb el corresponent ISRC. Aquesta identificació, nascuda per tal de recaptar els imports de distribució i difusió, potenciarà el control de l'explotació dels fonogrames mentre siguin d'interès comercial. Hi ha estudis que assenyalen 14 anys com a mitjana de temps d'explotació d'un fonograma (els que es recomanaven en la primera llei dels EUA). Més enllà, ja no dóna beneficis. Quin autor/intèrpret voldria estar fora del mercat 80 anys?."

-Una societat de la informació accessible? -

L'extensió del termini pot fer perillar els treballs de preservació i difusió duts a terme per diferents biblioteques nacionals, legalment responsables de la preservació i difusió del patrimoni cultural de cada país. L'extensió proposada pot entorpir la gestió d'aquesta tasca, ja complexa i costosa d'assumir a cada país. I en el cas que tingués un efecte retroactiu, la majoria dels documents hauran de ser tancats per al públic o consultats després de fer molts tràmits i gestions.

- On és l'equilibri? -

Segons la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides, els drets de propietat intel·lectual i el dret d'accés a la informació es veuen com dos drets d'importància equivalent. Però si s'avança en la proposta d'extensió es provocaran restriccions sense motiu per la llibertat d'informació, encara que es creïn equilibris adequats. En resum les conseqüències negatives de l'extensió per a les biblioteques i els arxius està ben documentada, mentre que no hi ha estudis que demostrin els beneficis positius. Com assegurà l'informe Gowers el 2006 seria possible augmentar aquest termini si es demostra necessari, però seria molt difícil escurçar-lo si es demostra excessiu: http://www.fundsis.org/docs_act/90_pbr06_gowers_report_755.pdf

A l'estudi del Centre for Intellectual Property Policy and Management at Bournemouth Law School, assenyala que una ampliació de la protecció de drets no necessàriament afavoreix els creadors, una altra contradicció.